Art, poesia i paisatge (1904-1992)
M’és difícil tractar la figura de l’artista
Maurici Valls i Quer, ja que si bé va ser un bon
amic del meu oncle Josep Mª Mir Mas de Xexàs
(tot i que la meva família vivia a Barcelona), al
mateix carrer dels Valls i Quer, i sovint les famílies
es trobaven, jo aleshores tenia, per qüestions d’edat,
altres dèries i afeccions. Malgrat això, m’ha
quedat un record inesborrable d’en Maurici Valls i
de les visites familiars que fèiem als pessebres
artístics que per Nadal exhibia en algun centre o
institució de la ciutat de Barcelona.
Això era un costum ben arrelat a casa, així
com contemplar els seus olis en alguna exposició.
Fer el seguiment dels treballs artístics dels olotins
a Barcelona, sempre ha estat una pràctica heretada,
la qual ha adquirit en el temps, caràcter de precepte.
En Maurici Vallsquer, d’origen olotí, ha estat
com a pintor paisatgista un pulcre, fi i sensible, seguidor
de l’escola olotina.
Sembla clar que s’ha de catalogar com a pintor olotí,
perquè si bé va néixer a Barcelona,
era fill, nét i besnét, per línia paterna
d’olotins -Bartomeu Valls Soler, el pare, nascut a
Olot el 1860, Francesc Valls Costa, l’avi i l’Esteve
Valls, el besavi -, i així podríem continuar
endarrera. D’altra banda, la seva mare,- Carme Quer-,
provenia de Vilafranca del Penedès.
En la seva etapa artística, a finals dels anys 40,
en Maurici va ajuntar encertadament els dos cognoms Valls
i Quer.
Com artista-pintor, a Vallsquer se l’ha adscrit a
l’escola olotina. En Josep Mª Mir Mas de Xexàs,
que en fou un seguidor i comentarista de la seva activitat
artística -pintura i pessebrisme- pràcticament
des dels seus començaments, ja ho afirma en un article,
publicat a la Revista d’Olot, el gener de 1927:
“..pertany també a l’escola
olotina Maurici Valls, el voluntariós esperit somiador”.
El mateix Mir, en el seu llibre inèdit Joaquin Vayreda
y la escuela Olotina, l’inclou en una llista de membres
“flamants” d’aquesta escola, juntament
amb altres pintors forasters “que han dignificat el
paisatge olotí, com el Vilanovès Iu Pasqual,
en Rafel Llimona i el pintor de flors, marines i paisatges
Domingo Carles”. També diu d’ell que,
“és un entusiasta i progressista conreador
de l’art pictòric. Net de color, en Vallsquer
pinta amb simplicitat i delicadesa. Va ser un alumne de
l’Escola de Belles Arts de Barcelona i el seu mestre
fou en Fèlix Mestres”.
També en Mir en un text ple d’humor i ironia
incloïa en Vallsquer en un hipotètic primer
equip de futbol dels colors de l’escola olotina, que
tenia la composició següent:
Una activitat potser poc coneguda d’en Vallsquer,
relacionada amb Olot, va ser la de fer de corresponsal artístic,
a Barcelona, de la Revista d’Olot. Se’l va nomenar
l’any 1927, i mentre va sortir la revista, es van
publicar les seves cròniques de les exposicions que
es feien a la capital de Catalunya. Els seus comentaris
eren sempre ben concrets, encertats i justos. La Revista
d’Olot, ja havia reproduït un oli d’en
Vallsquer l’octubre de 1926 i el juny de 1927 la Revista
donava compte de dues teles d’en Vallsquer exposades
en una col·lectiva de pintors joves a les Galeries
Laietanes, de les quals es deia: “mostraven una
veritable evolució i perfeccionament en la tècnica
del jove pintor”.
La faceta més important de la vida artística
d’en Vallsquer ha estat indiscutiblement la pintura
i aquesta activitat és analitzada en aquesta publicació
amb profunditat, detall i rigor per en Joan Sala; per això
ens limitem a remarcar-ne algun fet de la vida del pintor
el qual considerem característic.
Una crònica d’art setmanal de Ràdio
Olot sobre l’escola mallorquina comparada amb l’escola
olotina, d’en Mir, radiada el 3 de novembre de 1953,
ens fa un retrat d’en Vallsquer molt suggestiu, diu:
“Maurici Vallsquer, artista,
pintor, paisajista,... ha sentido siempre, ya de muy joven,
un gran cariño por Olot y su comarca, habiendo intentado
antaño emular a Joaquín Vayreda, a Galwey
y a Domenge, por lo menos en emoción bucólico-lírica;
no obstante, sus primeros tanteos no consiguieron la cima
apetecida. Se distinguió, sin embargo, por una constancia
y una fe nada triviales en su lucha infatigable y en su
desasosiego febrilmente puestos al servicio de una causa
estética, muy noble y muy loable al mismo tiempo.
Pasó largas temporadas, estivales sobre todo, en
Olot, con su familia- con la que iba a todas partes- él
con sus sueños y sus bagajes de pintor y sus familiares,
padres y hermana, con su esperanza, su tesón y cariño
inauditos, lo bastante efusivos y optimistas para fortalecer
de ánimo y decisión al más pusilámine
de los mortales. Constancia, fe e introvertida agitación
febril, han hecho que Vallsquer se transformara, en un artista
paisajista delicado, sutil, afinado y sensible; y, por consiguiente,
muy personal en su factura expresiva y en su temática
sinteticista;...Vallsquer es tan simple, tan sintético
que podemos afirmar que su técnica, aparentement
fácil, es dificilísima –valga la paradoja-;...
Es una pintura de sugerencias fugaces, de una sutileza lírica
distinguidísima, excéntrica por excepcional,
tanto sus temas olotinos como los de la Isla de Mallorca,
con todo y la diferencia luminística y colorística-
poseen la rúbrica estilística y sistemática
del mismo origen....”
Caldria recordar però que Vallsquer, ben aviat, els
anys 1927 i 1928 va participar als salons de tardor de Madrid,
on se li varen admetre diversos olis -5 i 3 respectivament-,
algun dels quals es reprodueixen en els catàlegs.
També la Reial Acadèmia Catalana de Belles
Arts de Sant Jordi, li concedeix l’any 1929 la medalla
“Josep Masriera” de Plata i l’any 1931
la medalla d’Or. És tot un reconeixement.
En Vallsquer, va pintar paisatges tota la seva vida, majoritàriament
garrotxins, la seva terra estimada que tant va idealitzar,
on va treballar i viure. Va celebrar exposicions des de
l’any 1924 fins el mateix any de la seva mort el 1992.
Un altre tret característic del seu caràcter
fou que durant tots aquests anys sempre va col·laborar
desinteressadament en innombrables iniciatives benèfiques
i socials.
El pessebrisme fou l’altra gran activitat artística
d’en Vallsquer.
Al marge d’algun pessebre fet quan era infant i dels
que exhibia a casa seva, a les amistats, emmarcats com a
quadres pictòrics i amb temàtiques del paisatge
i del tipisme rural de la comarca d’Olot; el seu primer
pessebre eminentment artístic, que fou reproduït
a bastament, data de 1926. També la Revista d’Olot
li reprodueix a tota plana un pessebre el gener de l’any
1928, que en aquells moments era exhibit a Barcelona. Una
de les primeres manifestacions favorables de la seva capacitat
pessebrística es dóna quan l’any 1933,
Miquel de Garganta, com a Secretari de la Lliga espiritual
de la Mare de Déu de Montserrat, li comunica en una
carta de 25 d’abril que el Consell directiu de la
Lliga havia pres per unanimitat l’acord de donar-li
les més expressives gràcies per la seva generosa
actuació en pro de la Lliga, “que ha culminat
amb la construcció del superb calvari, en el qual
hom admirava les rellevants aptituds artístiques
de que esteu dotat...”·
Un altre moment interessant en el curs de l’activitat
pessebrística d’en Vallsquer es produeix quan
guanya el primer premi del concurs de pessebres de l’any
1941 a Olot. En la memòria i veredicte del jurat
–constituït per Miquel Llosas, Pere Gussinyé,
Bartomeu Mas, Joan Aubert i Salvador Corriols- consta el
text següent publicat al setmanari A.E. de 17 de gener
de 1942:
“Indudablemente se destaca de
conjunto el belén de Don Mauricio Valls Quer, tan
bello de concepción como de forma. En el bulle el
júbilo del nacimiento... El artista sabe combinar,
con envidiable maestría, las masas oscuras de un
robledal, magníficamente construido en primer término,
con las rústicas perspectivas de un caserío
de nuestros aledaños que trepa por los bancales de
una graciosa colina, y con una soberbia hondonada, perfectamente
resuelta. La prestancia del misterio de Navidad, diestramente
emplazado; la considerable abertura del marco de tan suntuoso
panorama y la circunstancia de estar construido a plena
luz, influyen en valorizar este belén y en colocarle
a la cabeza de cuantos integran el actual concurso.”
És bo recordar que en la construcció dels
pessebres en Vallsquer va poder comptar amb la notabilíssima
col·laboració de la seva muller Maria Dolors
Carrera, filla de l’escultor Joan Carrera Dellunder,
que va ser director i professor de dibuix i escultura de
l’Escola de Belles Arts i Oficis de Girona. A les
figuretes originals fetes per Vallsquer, tot sovint, ella
li donava els retocs escultòrics finals.
Si bé Vallsquer exposava habitualment els seus pessebres
artístics, sobre tot els monumentals en institucions
i centres públics o privats de Barcelona, com el
Saló del Tinell, a la Plaça del Rei, al Palau
de la Virreina o en entitats religioses, també periòdicament
els exhibia a Olot. Per això en Mir, habitual cronista
d’art entre els anys quaranta i seixanta, deia d’en
Vallsquer en una crònica de 1944 que,
“a més d’un delicat
pintor paisatgista, emulador de les síntesis sensitives
d’en J. Vayreda, era un bon pessebrista. La seva competència
en l’execució de pessebres artístics
–veritables diorames de diferents indrets i panorames
de la comarca Olotina, que ell tan estima- que ha exhibit
a Barcelona i Olot per Nadal i Reis i que li van merèixer
ser premiat en diferents concursos, és molt notòria
i cal que es tingui en compte, doncs la subtilesa i artisticitat
que exornen quasi sempre els seus inspirats pessebres constitueixen
una bona reputació per la feina d’aquest pacífic
conreador de vàries de les arts plàstiques,
atès que també les figures que fan presència
en el tauler pessebrístic són obra escultòrica,
policromada i executada per ell, juntament amb la seva muller
Ma Dolors Carrera i en alguna ocasió amb la col·laboració
de l’escultor Josep Mª Brull”.
En una exposició dels seus pessebres a la sala de
la Vda. Armengol, el desembre de 1953, Mir aplaudia el gest
d’en Vallsquer de presentar aquests subtils pessebres
al públic olotí –en general tan sensible
al que és bell artístic-. I deia en una crònica
radiada l’u de desembre per Ràdio Olot:
“dulces a la vista i suaves
al espíritu sensible se manifiestan, en verdad, estos
belenes pequeñitos, reflejos de un plácido
y candoroso realismo rural autenticamente catalán,
-y más particularmente olotense-. Son estos pesebres
un verdadero canto plástico navideño de emotivas
e introvertidas melodías tradicionales i patriarcales,
inmarcesibles por lo buenas e ingenuas por lo entrañablemente
étnicas y tectónicas, por su sabor hogareño
inconfundible .... Vallsquer se ha caracterizado siempre
en esta temática pascual navideña, de exquisita
artesanía, por su estilo naturalista innato..”
L’any 1955, a rel d’una exposició de
pessebres de Vallsquer al Palau de la Virreina, a la Rambla
de les Flors de Barcelona, Vallsquer li explicava a Josep
Mª Mir el significat simbòlic dels seus pessebres,
aquesta vegada inspirats en els cants “Místics,
Nadalencs i Eucarístics” del gran poeta català
Mn. Jacint Verdaguer, plens de grandiositat. Josep Mª
Mir en destacava la seva simplicitat gens fàcil,
la ingenuïtat superlativament captivadora, que encanta
per la seva sinceritat i emotivitat, i el fons bíblic.
Pel Nadal de 1956 Vallsquer a més d’exhibir
els seus pessebres a la Parròquia de Sant Ildefons
del barri de Sant Gervasi de Barcelona, tenia instal·lat
en l’atri de l’església del convent dels
pares Caputxins de Sarrià, un admirable “pessebre
gitano”, adornat amb unes figures escultòriques
gracioses i caricaturesques, obra de Roser Vives, les quals
traslluïen la psicologia de l’ambient plàstic
del Somorrostro.
L’any 1957, Vallsquer exposava els seus pessebres
a la galeria Pons Llobet, del Passeig de Gràcia de
Barcelona, amb uns resultats molt favorables pel que fa
a la crítica dels més importants i prestigiosos
comentaristes artístics de La Vanguardia, Destino
i altres d’aquella època. Tant és així
que aquests proposaven als estaments oficials que els pessebres
d’en Vallsquer fossin destinats al Museu d’Art
Popular de Montjuïc.
A la dècada dels seixanta la tasca pessebrística
d’en Vallsquer va continuar, potser no tan accelerada,
però Josep Mª Mir, en una crònica radiada
el mes de febrer de 1963, en motiu de la visita al pessebre
mecànic i monumental exhibit al Saló del Tinell,
deia que havia quedat admirat i el text continuava així:
“Además de la música
de fondo i del recital poético del Poema de Nadal
del gran vate Mossen Jacint Verdaguer a cargo del reputado
cuadro de actores de “Radio Barcelona” hemos
de constatar sinceramente que es algo inexplicable –porque
hay que verlo para creerlo- por lo bien logrado en el cambio
de luminosidad y colorido y de cuadros plásticos
figurativos –con preciosas esculturas navideñas
de la artesanía olotense-. La noche con sus variantes
estelares, las auroras matutinas y vespertinas y la luz
solar y lunar se suceden entre ritmos musicales y poéticos
sublimes y maravillosos. Esto no es exageración.
Podrían confirmarlo....sin faltar el “Orfeó
Català” con su ilustre director el maestro
Millet, cuyo coro cantó lo más típico
navideño catalán ante el pesebre de Vallsquer,
en el canto de clausura del pasado domingo 3 de febrero.”
En Vallsquer va exhibir el seu últim pessebre monumental
a la Fontana d’Or de Girona, l’any 1975, havent
comentat que seria l’últim, tota vegada que
les seves condicions no li permetien continuar en aquesta
activitat i així dedicaria el que li restés
de vida completament a la pintura.
Lluís Paluzie i Mir, octubre de 2004
|
